català Español English

Experiències

Aquest divendres se celebra el III Night & Shop by Tarragona amb dos concursos de selfies a Instagram i a Facebook.

El personatge

Parlem amb Jordi Piqué, que compleix una dècada al capdavant de l'Arxiu Històric de Tarragona al què ha donat un nou un impuls.

#lamevatarragona

Lluís Gavaldà, cantant dels Pets, fotografia pel Tarragona Experience els tres racons preferits de #lamevatarragona.

Lluís Gavaldà té en els escenaris del ‘Bon dia’ i el Passeig de les Palmeres el racons preferits de la seva Tarragona més íntima i personal

Lluís Gavaldà / Pere Toda-Vilaniu Comunicació

“La vella Montserrat, desperta el barri /
a cops d’escombra tot cantant. /
Les primeres persianes s’obren feixugues badallant. /
Rere el vidre entelat, el cafeter assegura que no era penal, /
i es desfà la conversa igual que el sucre del tallat…”.

La lletra del Bon dia, probablement la cançó més coneguda i cantada de la banda tarragonina Els Pets, s’inspira en un micro-univers de la Part Alta, el que conformen el Portal de Sant Antoni, la plaça del Fòrum, els carrers de la Mare de Déu de la Mercè, Les Coques, Merceria… En aquest micro-cosmos hi ha comerços genuïns –cada vegada menys– i veïns reals, de carn i óssos, que surten al Bon dia, encara que en alguns casos no se’ls citi explícitament, com és el cas del bar Las Vegas.

Bar Las Vegas / ©Lluís Gavaldà

Així doncs, no és d’estranyar que quan li demanem a en Lluís Gavaldà tres fotografies de racons íntims de la seva Tarragona –per a la sèrie #lamevatarragona que engeguem amb ell–, comenci justament per aquest bar que et trobes només creuar el Portal de Sant Antoni. “El bar Las Vegas –diu en Lluísés tota una institució dins el món tarragoní”, però també ho és en el seu particular perquè “esdevé com una porta d’entrada al carrer on vaig viure durant molts anys i on després em va venir la idea de fer la cançó Bon dia”.

Campanar dels Carmelites Descalços / ©Lluís Gavaldà

La segona fotografia que ens ha enviat en Lluís Gavaldà explica la seva deserció de la Part Alta– “motiu pel qual em continuen fotent clatellots”, assegura–. De fet, més que un racó és una vista gairebé personal i privada, només a l’abast d’alguns veïns del carrer Estanislau Figueras. Abans de deixar el pis de poc més de 40 metres quadrats de la Part Alta en què vivien, en Lluís i na Núria Serrano van buscar i remirar durant anys fins que van descobrir un altre pis amb una petita terrassa que donava a la part del darrere del campanar modernista de l’església dels Carmelites Descalços. “Ens van enamorar les vistes del campanar, ple de coloms de pedra que a la vegada feien d’esquer per als coloms de veritat, i el mar… Per culpa d’aquestes vistes vam deixar la Part Alta i ens vam traslladar a la Rambla Vella”.

Passeig de les Palmeres / ©Lluís Gavaldà

La tercera fotografia que ens lliura en Lluís és una de les icones de Tarragona, el Passeig de les Palmeres, que al cap dels anys s’ha acabat convertint en un espai especial perquè acull el Minipop, el primer festival pop de Catalunya per a pares i fills, per a grans i petits, que un dia van parir na Núria i en Lluís. En Lluís reconeix també que li agrada fer de voyeur al Passeig de les Palmeresperquè s’hi ajunten molts jubilats i les seves converses sovint són font d’inspiració” per a lletres de cançons.

La xerrada amb en Lluís Gavaldà acaba a la plaça del Fòrum, “la que té més encant de la Part Alta”, i en la qual a en Lluís –gairebé com una superstició– li agrada passar per sota del portal del tros de muralla romana que conserva el recinte.

Text: Ivan Rodon (@irodon a Twitter)
Fotografia: Pere Toda
Vídeo: Artur Santos (@artur_1983 a Twitter)

Al febrer, #lamevatarragona ens arribarà de la mà d’en Gustau Alegret, periodista tarragoní, corresponsal a Washington per NTN24 i RAC1, i que periòdicament escriu a Diari de Tarragona.

Dotze personatges ens aproparan els seus racons més íntims i personals de la ciutat amb #lamevatarragona

Lluís Gavaldà / Pere Toda-Vilaniu Comunicació

En Lluís Gavaldà, el cantant dels Pets, va viure de jovenet rere la plaça del Fòrum i sovint, quan havia de creuar el mercat ho feia passant per sota la portalada del tros de muralla romana que queda dempeus, mentre imaginava quanta gent amb toga, túnica o uniforme militar devia haver fet el mateix més de dos mil anys enrere. Aquest és un dels racons íntims de la Tarragona d’en Lluís Gavaldà, però no l’únic.

#lamevatarragona és una sèrie que comencem amb el cantant dels Pets per descobrir al ciutadà i al visitant llocs, indrets i racons íntims de tarragonins que s’han convertit en referents en els respectius sectors professionals i, en bona part, en ambaixadors de la ciutat allà on van. Així doncs, cada mes –concretament el segon dilluns de cada mes– us presentarem a un nou personatge que ens aproparà amb tres fotografies els seus espais més personals de la ciutat i ens explicarà en un vídeo quins lligams té amb aquests racons i perquè han acabat esdevenint en indrets vitals de la seva Tarragona.

La sèrie #lamevatarragona la podreu seguir a través d’aquest bloc, però també a través de les xarxes socials YouTube, Facebook, Twitter, Instagram, Flickr i Foursquare, on cada mes geocalitzarem les rutes dels diferents personatges seleccionats per si les voleu recórrer al vostre aire.

Ens retrobem dilluns que ve, 12 de gener, amb #lamevatarragona de Lluís Gavaldà. Però per anar fent bona, us deixem amb el tràiler…

Text: Ivan Rodon (@irodon a Twitter)
Fotografia: Pere Toda

Jordi Piqué, director de l’Arxiu de Tarragona: “L’Arxiu és la casa de la memòria de Tarragona”

Jordi Piqué, director de l'Arxiu de Tarragona / Rafael Ló—pez-MonnŽé

Repartint munició als soldats aquarterats a Lleida, preparats per intervenir no té clar encara al costat de qui si ho ordenava el comandament, Jordi Piqué va decidir la nit del Cop d’Estat fallit del 23-F que quan acabés el servei militar obligatori es faria historiador, i especialista a més en el nostre passat més recent, el menys explicat i el més determinant. Nascut al barri de la Part Alta i doctor en Història Contemporània, Jordi Piqué és des de fa deu anys el director de l’Arxiu de la ciutat de Tarragona, un centre de documentació que ha vençut el tradicional aïllament del saber i fa divulgació activa d’un relat no sempre esplendorós, però que explica amb milers de noms, fets i números la singularitat de caràcter de Tarragona.

Un arxiu pot ser un lloc tancat i prosaic, una morgue inacabable de carpetes i arxivadors marcint-se en centenars d’estants metàl·lics. O pot ser un espai on els documents no només els il·lumina un fluorescent; també la llum dels seus responsables, actors compromesos amb la divulgació del coneixement. “Conèixer la història cohesiona a la nostra societat. L’arxiu és la casa de la memòria de Tarragona, una porta oberta no només al passat sinó al futur de la ciutat”, explica Jordi Piqué. En aquest context, la missió de l’arxiu ultrapassa la funció de préstec a funcionaris i particulars. Aquest equipament municipal, que custodia més de 8.300 metres lineals de documentació del segle XIII al XXI, ha assumit el lideratge d’un agent cultural i fa difusió de la memòria de la ciutat organitzant, exposant o publicant recerca pròpia d’alt nivell.

Com la mostra commemorativa del final de la guerra civil que es podrà veure aviat, o l’exposició que hi ha muntada aquests dies en motiu del festival SCAN, un periple a la Tarragona dels anys setanta a través de l’objectiu i l’atrezzo professional de Ramon Segú Chinchilla, un prolífic fotoperiodista ja retirat. Igual que altres personatges de la ciutat, que han acumulat al llarg de dècades preuada documentació d’interès públic, Chinchilla ha cedit el seu fons fotogràfic a l’Arxiu Històric de Tarragona, “l’arxiu de la ciutat”, apunta Jordi Piqué. Perquè el projecte va molt més enllà de custodiar fons aliens. L’objectiu és que l’arxiu sigui un punt de trobada de vivències i records particulars de com més ciutadans millor, per trenar i fer més forts els llaços que els uneixen i recuperar la memòria col·lectiva amb tots els matisos.

En això consisteix el projecte “Capsa de sabates”, un espai web on els ciutadans poden guardar i compartir àlbums de fotografies familiars, i que ha fet aflorar la diversitat d’orígens del teixit social tarragoní. “Tarragona és una ciutat d’acollida. Només una minoria té totes les seves arrels aquí. Molts nouvinguts atrets per la indústria i el turisme a la dècada dels seixanta vivien en barraques, i els últims anys han arribat molts immigrants de fora d’Espanya, alguns dels quals ens expliquen les seves vivències a través de la Capsa. Els seus records són valuosos, ells també construeixen la ciutat i nosaltres tenim el repte d’anar integrant-los”, afirma Piqué.

Hi ha un abans i un després del trasllat del servei, fins el 2012 ubicat a l’Ajuntament, a un dels antics assecadors de la Tabacalera. A la nova ubicació de la Part Baixa, l’arxiu ha guanyat espai d’emmagatzematge, consulta i exposició. En realitat, també s’ha fet gran i gestiona ja no només el fons administratiu d’ús corrent a l’Ajuntament i l’arxiu històric municipal –enriquida els darrers anys amb nombroses donacions particulars i una de les sèries de llibres d’actes de plenari més completes, des del 1358-; sinó també la biblioteca hemeroteca municipal de Tarragona –amb vora 15.000 llibres i més de 400 títols de publicacions periòdiques des del 1808 fins a l’actualitat- i el Centre d’Imatges, que a més permet accedir des d’Internet a 35.000 documents d’un total de 1,5 milions.

Només el 2013 l’arxiu va rebre gairebé 3.000 visites, una fita que podia semblar utòpica fa només uns anys; i encara més, impensable en el crepuscle de la dictadura a Tarragona, quan Piqué havia iniciat els estudis de Psicologia. “Organitzant exposicions i xerrades que recuperen la memòria hem aconseguit que ens visitin gent que potser mai tornaran. Estem obligats a fer divulgació, a arribar a com més persones millor. Cal molt moure les coses perquè el franquisme va fer molt mal al país i en seguim patint conseqüències com l’endarreriment cultural o la falta de sentit cívic. Això explica fenòmens socials com l’acceptació popular dels espavilats i els alts nivells de defraudació fiscal”, assegura.

Solucionar un problema vol dir reconèixer-lo i assumir-lo. Cal saber què ens va passar per entendre què ens passa. En un país que manté encara moltes portes tancades, l’Arxiu de Tarragona i altres fan el possible per obrir-les i posar el coneixement al servei de la llibertat.

Text: Oriol Margalef (@OhMargalef a Twitter)
Fotografia: Rafael López-Monné (@lopezmonne a Twitter)

Arriba el III Night & Shop by Tarragona amb més de 70 botigues que oferiran obsequis directes i descomptes que van del 10 al 40%

Shopping/©Manel R. Granell

Tarragona viurà, el proper divendres 5 de desembre, la tercera edició del Night & Shop, una acció que té per objectiu impulsar el comerç local amb una nit de compres que ajudi a encarar l’inici de la campanya comercial de les festes nadalenques. Una setantena de botigues s’han adherit a la campanya i oferiran obsequis directes amb les compres o descomptes que aniran del 10 al 40 per cent. Enguany, a més, el Night & Shop coincidirà amb l’encesa de l’enllumenat de Nadal, amb diversos actes que se celebraran a la Rambla Nova.

El Night & Shop by Tarragona començarà a les 8 del vespre i mantindrà les portes obertes dels locals fins a la mitjanit. Totes les botigues participants oferiran descomptes i promocions. A més, els establiments adherits donaran tiquets gratuïts per als aparcaments President Companys, Avinguda Catalunya i Corsini.

Aquesta tercera edició porta també algunes novetats. Per exemple, a la plaça Verdaguer s’instal·larà una gran pista de gel que es mantindrà oberta durant totes les festes i que durant el Night & Shop permetrà patinar fins a la mitjanit. Per cada compra realitzada es lliuraran tiquets de 2×1 per patinar sobre el gel. Els altres espais seran els mateixos de les anteriors edicions: a la Rambla Nova hi haurà l’espai Casino & Chic, amb una roda de la sort que donarà premis directes i vals de descompte i un photocall per a tothom que vulgui fer-se una fotografia. La plaça del Fòrum, a la Part Alta, serà l’espai destinat a la Gastromúsica, amb tastos en vuit locals a 2,5€ la tapa i un disc-joquei que amenitzarà la vetllada. Al carrer Major hi haurà balls countries, al carrer Unió repetirà l’espai Chill Out, i al carrer Governador González una xaranga amenitzarà la nit de compres.

Chill out / ©Manel R. Granell

D’altra banda, durant el Night &Shop by Tarragona se celebrarà un doble concurs a Instagram i Facebook en el que tothom que vulgui podrà penjar selfies amb l’etiqueta #NST2014. Les imatges es podran penjar fins al dimecres 10 de desembre, a les 18h, i una hora després, a les 19h, es comunicaran els guanyadors, que seran els autors de les fotografies més votades a les dues xarxes socials. El primer premi serà un viatge en AVE per a dues persones (a cadascuna de les xarxes) a la destinació que triï el guanyador dins de l’Estat, gentilesa de RENFE, i cinc tiquets de descompte. El segon premi serà un sopar per a dues persones al Casino de Tarragona, amb espectacle inclòs, i cinc tiquets de descompte. El tercer premi seran cinc tiquets de descompte i un lot de productes Night & Shop (samarreta, bossa, xapes i ampolla de vi). També hi haurà més tiquets de descompte per altres premiats que podran gastar fins al 31 de desembre.

Botigues i establiments participants, amb les seves ofertes

Flyer Night Shop TGN

Text: Ivan Rodon (@irodon a Twitter)

Xavier García Puerto: “El REC és un festival per a inconformistes”

Xavier García Puerto / ©Rafael Ló—pez-MonnŽé

Xavier Garcia Puerto no és dels que se’n va a dormir a les deu. No ho feia de petit, quan es quedava veient Fritz Lang a la tele. I no ho fa ara, que és membre del jurat en diversos festivals de cine i pot arribar a empassar-se set pel·lícules diàries. Tantes hores davant la pantalla li donen moltes satisfaccions, però també Tarragona en treu profit. Garcia Puerto és director del Festival REC, un certamen especialitzat en descobrir nou talent que ha superat amb intel·ligència els sotracs de la crisi i s’ha convertit en un pilar de la tardor cultural a la ciutat.

A pesar de comptar amb un pressupost modest, el REC s’ha llaurat una reconeguda fama per saber anticipar les estrelles del futur. El director Steve McQueen no va arribar a estrenar “Hunger” (2008) a Espanya, però quan va recollir l’Òscar a la millor pel·lícula el públic fidel al festival de Tarragona sabia de sobres qui era. Un altre cas. El guionista Borja Cobeaga tampoc s’acaba ara els encàrrecs i els premis. Els anys 2006 i 2009 no era tan famós, però va ser al REC estrenant “Éramos pocos” i “Pagafantas”, dos bons treballs que li van obrir les portes com a guionista de “Ocho apellidos vascos”, la pel·lícula espanyola més taquillera de la història.

El REC exhibirà entre 3 i el 8 de desembre una vintena de pel·lícules, una selecció del millor cinema jove que es fa a Catalunya, Espanya i al Món. El que va començar com un festival organitzat entre amics, que tot i així va atreure 1.500 espectadors el 2001, ha evolucionat amb els anys en un certamen especialitzat que obra miracles amb pocs recursos econòmics, gràcies sobretot a l’experiència i la cada cop més llarga llista de contactes professionals de l’organització. La cita atreu i dóna a conèixer Tarragona tant a realitzadors com a programadors dels més cèlebres festivals del món.

Amb molt més pressupost que no pas ara, més seccions i pel·lícules en cartellera, la mostra va tocar sostre amb 10.000 espectadors el 2011. La crisi ha reduït a un terç l’estructura i el número de films en pantalla, però el certamen no ha perdut ni projecció internacional ni el suport d’un públic fidel i heterogeni, que no deixar passar l’oportunitat de gaudir a prop de casa de cinema en majúscules. “El REC és un festival per a inconformistes, gent inquieta que exigeix una programació cultural de qualitat. Tenim espectadors de Tarragona, de tot el Camp, però també ens fan confiança gent del Garraf i de Barcelona”, afirma Xavier Garcia Puerto.

Tarragona, “la Califòrnia d’Europa”, com s’hi havia referit el director Bigas Luna en al·lusió a la quantitat d’hores i a la qualitat de la llum ambient, està guanyant protagonisme els últims anys com a plató de filmació. Però tret d’unes poques iniciatives cinèfiles, com la programació en VO que ofereix l’Associació cultural Anima’t o l’Aula de Cinema de la URV, és molt difícil assistir com espectador a la ciutat, si no és el REC, a un cicle de cinema en pantalla gran que reuneixi títols i realitzadors que van més enllà de la programació habitual d’un multicinemes.

M’agraden les pel·lícules que claven cops de puny, que no deixen indiferent a l’espectador. M’agrada el cinema que provoca i comunica”, diu Garcia Puerto. Una mica de tot això ha d’esperar el públic que assisteixi al REC. “El talent del director s’ha de deixar veure a la seva primera pel·lícula. Si no mostra caràcter, si no es diferencia, potser no li arribarà mai una segona ocasió”, afirma. Per al Xavier, les oportunitats no vénen soles. S’han d’anar a caçar-les a l’altra punta del món, si cal.

Com quan el van convidar a fer de jurat a un festival de Corea del Sud amb la condició que es pagués ell mateix els bitllets d’avió. “Vaig fer una inversió personal però em va sortir bé. Vaig conèixer una persona que més endavant em va obrir les portes per ser jurat a la Berlinale, l’any passat”, explica. Palic, Yakutsk, Berlín… Cada any, Garcia Puerto assisteix com a jurat a un parell de certàmens i no es perd el millor de la programació de Cannes, Venècia o Rotterdam.

Tot plegat, a més de la col·laboració que manté amb el festival de Tallinn, li serveix al Xavier per descobrir més de 400 pel·lícules l’any, trenar contactes i decidir el cartell del REC. Molt, molt bagatge. Molta feina i moltes decisions a prendre en un any per fer un festival de pel·lícula que dura un cap de setmana.

Spot del REC. Festival Internacional de Cinema de Tarragona 2014 from REC International Film Festival on Vimeo.

Text: Oriol Margalef (@OhMargalef a Twitter)
Fotografia: Rafael López-Monné (@lopezmonne a Twitter)

Tarragona es converteix, del 13 al 30 de novembre, en la capital dels arrossos creatius

III Jornades de l'Arròs

L’Associació de Restaurants de l’Eixample (ARTe) convoca, del 13 al 30 de novembre, les III Jornades de l’Arròs sota el títol “Arrossos Creatius: tres setmanes, tres arrossos”. L’acció, que compta amb la col·laboració de Tarragona Turisme i del col·lectiu Tarragona Gastronòmica, passa perquè els quinze restaurants participants ofereixin un arròs diferent cada setmana. El plat d’arròs anirà sempre acompanyat d’ una cervesa Inèdit individual, i tindrà un cost total de 14€ per persona.

Ara bé, la idea és que les III Jornades de l’Arròs funcionin com a plat suggerit pel propi restaurant, i d’aquesta manera es deixi oberta la possibilitat al client per tal que aquest ho complementi amb algun altre plat, ja sigui com a entrant o postres, o que el propi restaurant ho inclogui dins del seu menú diari afegint un suplement al seu preu habitual.

Per altra banda, també es vol donar un impuls al sector de la cocteleria creativa i és per aquest motiu que Arrossaires del Delta, amb la col·laboració de Mystic i Totem Cafè, organitzaran una nit de còctels en aquest últim establiment. L’acte anirà a càrrec d’una prestigiosa i reconeguda cocteleria.

Els disset establiments participants (quinze restaurants i dos bars) són els següents: 20alarambla, Cócvla, Degvsta, DeVins, El Terrat, Mare Nostrum, Ona restaurant, Toca Peron, Braseria Passadís, Al Natural, Xamfrà del Fòrum, Cantonada, Txar3verd, Sirco Airlines i Mas Folch; Mystic i Totem Cafè.

20àlaRambla

Al Natural

Braseria Passadís

Cócvla

De Vins

Degvsta

El Terrat

La Cantonada

Mare Nostrum

Mas Folch

Ona Restaurant

Sirco Air Lines

Toca Perón

Txar3Verd

Xamfrà del Fòrum XdF

Text: Ivan Rodon (@irodon)
Fotografies: ARTe

L’insigne químic Antoni Martí i Franquès ressuscita per acompanyar-nos en una nova ruta guiada

Jaume Martell en el paper d'Antoni Martí i Franquès / Pere Toda / Vilaniu Comunicació

Antoni Martí i Franquès (Altafulla, 1750 – Tarragona, 1832), l’eminent químic que va viure a cavall dels segles XVIII i XIX, ha ressuscitat en ple segle XXI. Tocat amb un bicorn –o capell de dues puntes–, i abillat amb camisa blanca, jupetí i calçons negres i mitges blanques, se’l pot veure atrafegat com sempre pels espais que freqüentava a la ciutat farà uns dos segles enrere: a l’Antiga Audiència –llavors Societat d’Amics del País–, a Casa Castellarnau, al Pla de la Seu o al número 8 del carrer Santa Anna, on residia, i on ara hi ha el Museu d’Art Modern.

Aquest viatge a través del túnel del temps arriba de la mà d’Itinere Turisme i Cultura que, en col·laboració amb la Universitat Rovira i Virgili (URV), ha configurat una nova ruta guiada per redescobrir als ciutadans i visitants alguns espais de la ciutat alhora que es recupera i dignifica la figura d’aquest geni, tarragoní d’adopció, per bé que va néixer a Altafulla. El Martí i Franquès coetani és l’enginyer i antropòleg Jaume Martell (Santa Coloma de Queralt) que fa mesos que es posa en la pell de l’insigne químic. En Jaume Martell i Itinere han programat pels estudiants universitaris, coincidint amb la Setmana de la Ciència, aquesta ruta guiada pel mateix protagonista, que després tindrà continuïtat per al públic en general, els dissabtes de cada mes.

La visita comença al Camp de Mart (per bé que a la gent se la cita a l’esplanada del Portal del Roser), al voltant d’un garrofer. Som al 1793, i un jove Martí i Franquès, que a més de químic era un expert en botànica, comença a delectar-nos amb els seus coneixements. La introducció serveix per presentar el personatge i el seu lligam amb la terra. Val a dir que Martí i Franquès va ser també un gran terratinent, tenia garrofers –llavors amb molt valor– i oliveres, i es va convertir en el primer productor de cànem de Catalunya. Entre explicacions científiques i polítiques també hi ha moments per a les confidències, i així sabem que es va casar amb la vallenca Isabel Móra. Per cert, un dels seus cavalls de batalla seria reclamar una carretera entre Tarragona i Valls.

Antoni Martí i Franquès, a les escales de l'Antiga Audiència / Pere Toda / Vilaniu Comunicació

La primera parada és a pocs metres de distància, a l’Antigua Audiència, que a finals del segle XVIII acollia la Societat d’Amics del País. Aquí, en Martí i Franquès ens parla de política, dels seus viatges i de la necessitat d’infraestructures que tenia el país en aquella època, en comparació amb França, per exemple.

Antoni Martí i Franquès mostrant les pintures al sostre de la Casa Castellarnau / Pere Toda / Vilaniu Comunicació

Martí i Franquès explicant les seves teories / Pere Toda / Vilaniu Comunicació

A escassos cent metres, Martí i Franquès torna a aturar-se per entrar a Casa Castellarnau. És una excel·lent oportunitat per descobrir aquest històric i noble immoble acompanyats per un coetani que sembla reconèixer cada racó. Després de recórrer les diferents estances de la casa, Martí i Franquès ens separa per grups al pati interior i comença una sèrie de juguesques científiques. Aquí ens explica la teoria dels quatre elements, els diferents tipus d’aire i que l’aigua està formada por dos aires: l’aire vital (l’oxigen) i l’aire inflamable (l’hidrogen). Antoni Martí i Franquès va ser el científic que va determinar que la proporció de l’oxigen en l’aire atmosfèric era constant, del 21%.

Martí i Franquès, a les escales de la Catedral / Pere Toda / Vilaniu Comunicació

Martí i Franquès explicant que s'ha allistat a les milícies urbanes / Pere Toda / Vilaniu Comunicació

La ruta continua pels carrers de la Part Alta fins a arribar a les escales de la Catedral, on el protagonista ens explica que davant la imminent entrada de les tropes napoleòniques es va allistar a les milícies urbanes per defensar la ciutat.

S’acosta el final. Portem gairebé una hora i quart i ens trobem davant del Museu d’Art Modern, el palauet que va ser casa seva, al carrer Santa Anna. Aquest era el seu gran centre de treball i experimental. L’Arxiu de Tarragona conserva encara una part important del material, per bé que la majoria va ser cremat i destruït durant el setge de la Guerra del Francès. El mateix Martí i Franquès va ser ferit en l’atac, per bé que viuria encara uns quants anys més, fins al 1832.

Més informació:
http://www.comciencia.urv.cat/ruta-marti-franques/
Articles relacionats
http://www.fetatarragona.cat/2014/10/29/marti-franques-un-pioner-de-la-ciencia/

L’experiment de Martí i Franquès sobre la composició de l’aire from Universitat Rovira i Virgili on Vimeo.

Text: Ivan Rodon (@irodon)
Fotografies: Pere Toda

Richard White, director del Festival Internacional de Música Blues de Tarragona: “El Blues és un codi de comunicació universal”

Richard White / ©Rafael Ló—pez-MonnéŽ

Trist o vital; rural o urbà; acústic o elèctric. El Blues (que significa “melancolia” o “tristesa” en anglès) és el gènere que més ha influït en el desenvolupament de la música popular al segle XX, i un dels moviments estètics i socials més importants del nostre temps. De l’Àfrica negra al Nou Món, de Luisiana a Chicago, i a través de les ones de ràdio als cinc continents, la inspirada fusió de sons i ritmes tradicionals que va derivar en l’estàndard Blue Note ha acabat conformant “un codi de comunicació universal”, assegura Richard White. White, artista plàstic i guitarrista nord-americà, dirigeix el Festival Internacional de Música Blues de Tarragona, un certamen per descobrir la bellesa melancòlica de la ciutat.

Tarragona, gresol de civilitzacions al llarg de la Història, és el millor port per explicar la fusió de cultures a la Mediterrània. Per altra part, la música Blues planteja un viatge a les essències dels Estats Units, el país més influent del món. Són dues mirades a banda i banda de l’oceà sobre la identitat del món contemporani que se juxtaposen creant harmonia al Festival de Música Blues de Tarragona. Amb una estructura senzilla, formada per 12 compassos, “el blues permet penetrar molt endins de la condició humana”, explica White. L’estil que va fer populars a B.B. King o Muddy Waters evoca estats d’ànim que connecten amb el de milions de persones. També amb el caràcter nostàlgic d’una ciutat de passat gloriós.

Nascut al nord-est dels Estats Units, a Filadèlfia, Richard White va sentir la pentatònica fiblada del blues amb sis anys, a l’escola. Des d’aleshores s’ha convertit en la seva passió. Va viure a la ciutat bressol del gènere, Nova Orleans, i va tenir ocasió de conèixer en persona a llegendes com el productor Casimo Matassis, enginyer del so blues que va enregistrar a intèrprets com Fats Domino, Little Richard o Doctor John. “Són personatges cabdals en la història de la música, però no viuen de forma extravagant com solen fer-ho les estrelles”, afirma.

A Tarragona hi va venir per primera vegada de rebot, als anys noranta, perquè el seu germà arqueòleg havia fet una nòvia a la ciutat. “Ho recordo com un lloc tranquil, massa tranquil, i caòtic al mateix temps. No es veien turistes, com ara. I tot estava cap per avall perquè s’estava fent l’excavació de l’aparcament sota la plaça de la Font. Definitivament, el primer cop no em va agradar gens”, explica. Llavors el Richard vivia a Deià, al nord de Mallorca, i formava part de la nodrida comunitat artística local. No va ser fins a principis de la dècada passada, quan després d’haver mogut de nou el seu domicili a Filadèlfia, Richard White va tornar a Tarragona.

Aquest cop era per quedar-se. “Vaig conèixer a la Pilar Delafuente, la meva parella. Llavors jo no en tenia ni idea de la identitat catalana ni de la personalitat de la ciutat. Creia que Espanya era tot sangria i toros. Però la Pilar és una dona molt de Tarragona [filla de Daniel Delafuente, un periodista històric del Diari], i a través seu vaig fer una immersió ràpida”, explica White, que s’ha integrat al cercle artístic de la Part Alta i forma part de l’Associació Tallers 03.

El blues es troba en fase emergent a Europa i Barcelona és una Meca del gènere. Aprofitant el renovat interès del públic per aquest estil musical, el Festival Internacional de Blues aposta “per obrir noves portes” a la ciutat. Amb un programa modest en mitjans, però de molta qualitat, el certamen persegueix un efecte semblant a la pol·linització. “Volem que gent de fora aporti coses interessants a la ciutat, i que a través d’aquestes persones Tarragona també es projecti a fora”, afirma White.

El festival, que enguany té lloc entre els dies 6 i 9 de novembre, permet passar revista a diverses variants del mateix estil. Des dels ritmes hawaians de Pascal Mesnier, que actuarà dissabte a les 20.30 al Teatre Magatzem, al repertori d’arrels del jazzblues amb què dijous a les 20.00 hores obrirà el festival l’Stromboli Jazz Band, al Casino Tarragona. El propi White, membre de Pig Fat, farà de teloner en solitari de Blas Picón and the Junk Express divendres a les 21.00 hores al Cafè Metropol. Podeu consultar el programa sencer al Facebook del festival.

Blues Poster printer 2014 press

blues program 2014 press sheet

Text: Oriol Margalef (@OhMargalef a Twitter)
Fotografies: Rafael López-Monné (@lopezmonne a Twitter)

Restaurants amb patrimoni, àpats i copes entre vestigis de la imperial Tàrraco

Restaurant pizzeria Pulvinart / PTS-Vilaniu Comunicació

El pulvinar, la tribuna original del Circ de Tàrraco on se situaven les autoritats per seguir atentament les curses de carros, ha quedat integrat, més de dos mil anys després, a l’interior d’un restaurant de la Part Alta de la ciutat que manté el nom d’aquest sector del circ. Poca gent sap, però, entre cullerades i glops de vi, que està dinant o sopant en un espai privilegiat de l’antiga ciutat romana, i que sota els seus peus s’hi conserven, ben visibles i restaurats, els blocs de marbre de Santa Tecla, de més d’un metre d’espessor, procedents de la cantera del Mèdol.

Restaurant pizzeria Pulvinart / PTS-Vilaniu Comunicació

Restaurant pizzeria Pulvinart / PTS-Vilaniu Comunicació

El propietaris del restaurant pizzeria Pulvinar, coneixedors de la singularitat del local, expliquen als seus comensals en unes estovalles de paper que també s’ha reconstruït una part de l’escala semicircular que donava accés a la tribuna. Al menjador principal s’hi observa el llarg mur romà construït en opus quadratum que manté part de la cornisa original. Si reserveu taula al Pulvinar, demaneu que us mostrin la volta transversal de l’estructura del Circ, que es conserva intacta i que es pot visitar a través de les escales subterrànies que connecten amb el menjador inferior.

Restaurant pizzeria Pulvinart / PTS-Vilaniu Comunicació

De portes enfora, a la terrassa del local –avui plena a vessar de turistes italians– hi ha un altre punt singular: el mur que separa el restaurant de l’exterior, que formava part de la muralla aixecada al segle XII per mirar de minimitzar els efectes d’una ciutat assolada pels saqueigs i, sobretot, per mirar de contenir les malalties. El Pulvinar ofereix un menú diari a 12,50€, la seva és una cuina mediterrània i el local obre tots els dies de la setmana, de març a principis de novembre. A partir de llavors, però, el restaurant només obre els cap de setmana fins que arriba de nou el mes de març.

El cas del restaurant Pulvinar, però, no és únic a Tarragona, ni de bon tros. De fet, tot el barri s’aixeca damunt de les tres terrasses de Tàrraco: el Circ, com a àrea lúdica; el Fòrum Provincial, com a espai administratiu; i el temple, com a recinte de culte. La Part Alta, doncs, és plena d’edificis que conserven vestigis romans i d’altres èpoques.

© Restaurant Les Voltes

Sota el Pulvinar i la Baixada de Misericòrdia, al carrer Trinquet Vell, hi trobem un altre local que vessa patrimoni per les quatre parets, el restaurant Les Voltes. És, sens dubte, una de les joies arquitectòniques de la Tarragona gastronòmica. L’establiment, emplaçat sota tres voltes del Circ de Tàrraco, va obrir les seves portes durant la dècada dels vuitanta del segle XX i regentat per la parella Maria Jové i Francesc Sans i la seva filla, Anna Sans

El restaurant Les Voltes oferta cuina mediterrània de qualitat amb un menú a 10€ (més iVA) i un preu a la carta que oscila entre els 20 i els 30€. Per norma, el local tanca els diumenges a la nit i els dilluns, però si tenen encàrrecs de grups, obren.

Arcs Restaurant

Sortint de Les Voltes i enfilant de nou la Baixada de Misericòrdia i el carrer Major, si trenquem pel carrer de l’Abat per arribar al carrer Misser Sitges ens trobem amb el restaurant Els Arcs, recomanat per la Guia Michelín. En aquest cas es tracta d’un edifici bastit durant l’edat mitjana que preserva vuit arcades gòtiques al seu interior. L’immoble, que va ser emprat inicialment com a casa de pagès, preserva un encant especial i la seva excel·lent cuina de mercat adaptada als productes de temporada és molt acurada i apreciada. En Carles Llobet ofereix un menú executiu durant els dies laborables a 23€, mentre que el menú degustació es situa al voltant dels 38€.

Restaurant Gallo Morón / ©PTS-Vilaniu Comunicació

Restaurant Gallo Morón / ©PTS-Vilaniu Comunicació

Si pugem fins a la plaça de les Cols hi trobarem El Gallo Morón, l’interior del qual manté una part de la volta perimetral del gran Fòrum. El restaurant conserva als menjadors interiors un parell d’espais amb molt d’encant, que donen un valor afegit a la seva cuina, també mediterrània. De dimarts a dissabte, El Gallo Morón ofereix un menú diari a 12€, i els diumenges a 13,50€. Si el que desitgeu és sopar, l’establiment us ofereix una fórmula per 14€.

AQ Restaurant / ©PTS-Vilaniu Comunicació

AQ Restaurant / ©PTS-Vilaniu Comunicació

Pujant les escales de la Catedral i girant a mà dreta per entrar al carrer Les Coques hi trobem un altre santuari, el l’AQ restaurant, una de les cuines excelses de la ciutat cridada a entrar, un dia d’aquests, dins l’univers dels restaurants amb estrelles Michelin, la guia del qual ja el recomana. El local, situat dins de l’àmbit del recinte de culte del Fòrum Provincial, conserva a la paret del fons restes romanes perfectament conservades i integrades pertanyents a la zona de culte de l’antic temple. Abans d’entrar-hi, però, no perdeu detall dels esgrafiats del segle XIX que trobareu al costat de la porta del restaurant. Dinar a l’AQ és una experiència per als sentits, més enllà de la que d’entrada et regalen les restes arqueològiques. El restaurant ofereix tres tipus de menú: el Menú Gran, a 50€ més IVA; el Menú Pêtit, a 40€ més IVA; i el Menú Setmanal, a 18€ més IVA.

Restaurant Barhaus / ©PTS-Vilaniu Comunicació

Restaurant Barhaus / ©PTS-Vilaniu Comunicació

Baixant cap al Col·legi d’Arquitectes de Tarragona, al carrer Sant Llorenç 22, hi trobareu el restaurant Barhaus que, decorat sota les influències de l’escola d’art fundada a Alemanya l’any 1919 per Walter Gropius, preserva en un dels seus menjadors privats un mur de sillars del Fòrum Provincial, datat del segle I d.C. A l’establiment també us recomanem gaudir de la terrassa, a peu de carrer i de la terrassa emplaçada al primer pis. El Barhaus, amb una excel·lent relació qualitat-preu, ofereix menús de dimarts a divendres a un preu de 12€, mentre que a les nits i els cap de setmana es demana a la carta, amb un preu mig d’uns 30€, aproximadament.

Text: Ivan Rodon (@irodon) i Gemma Casalé (@Casalesi)
Fotografies: Pere Toda

CaixaForum Tarragona presenta una selecta mostra de quadres del Museo del Prado en què les obres parlen a través dels objectes

Anna Catà i el quadre 'La vista i l'olfacte', de Brueghel. /©Vilaniu Comunicació

Els objectes que ens envolten defineixen qui i com som; és a dir, ens retraten: «Digue’m què tens i et diré qui ets». Amb aquesta premissa, el CaixaForum Tarragona presenta fins a l’11 de gener «Els objectes parlen», una exposició de 60 pintures i objectes del Museo del Prado que conformen una acurada selecció d’entre els segles XVI i XIX. La mostra, que inclou obres mestres d’artistes com Goya, Rubens, El Greco, Giordano, Sorolla, Murillo, Zurbarán, Ribera o Brueghel el Vell, és una de les més importants que hagi acollit mai la ciutat. Per si aquestes credencials no fossin suficients, la col·lecció mostra en exclusiva a Tarragona La última cena, de Bartolomé Carducho, que s’exposa per primer cop després de la seva restauració recent. Vam anar a veure la mostra acompanyats per Anna Catà, d’Auriga Serveis Culturals, l’empresa que fa les visites comentades.

Retrat de 'La duquesa d'Abrantes', de Goya / ©Vilaniu Comunicació

L’exposició comença amb un Francisco de Goya que mostra a la Duquessa d’Abrantes (1816) sostenint una partitura de música. Què ens vol dir, el quadre? Doncs que la noblesa tenia una educació il·lustrada. «Els objectes parlen», deia el filòsof Martin Heidegger reflexionant sobre la mirada dels artistes i la capacitat que tenen de dignificar allò que mostren les seves obres. I realment és així.

'El xarlatà arrencaqueixals' de Theodoor Rombouts, amb un collaret ple de dents. / ©Vilaniu Comunicació

Davant de la Duquessa d’Abrantes hi trobem El xarlatà arrencaqueixals (1620-1625), obra de Theodoor Rombouts. En aquest cas, els objectes que mostra el quadre es converteixen, per sí mateixos, en els grans protagonistes de la composició i esdevenen elements clau per reconèixer l’escena representada. L’arrencaqueixals ha desplegat damunt la taula tot l’instrument quirúrgic que necessita per dur a terme la seva feina. Ell mateix duu penjat al coll un collaret fet de queixals per demostrar el seu èxit professional. Curiós: el pacient apareix lligat de mans i la resta de gent que espera ser atesa fan cares de dolor… i d’atemorits.

L'arxiduc Ferran mostrant el Toisó d'or. / ©Vilaniu Comunicació

«Digue’m què tens i et diré qui ets». Els vestits, les joies, els instruments… els objectes ens retraten. L’arxiduc Ferran mostrant el Toisó d’Or o Isabel de Borbó –retratada per Frans PourbusEl Jove’– que amb la mà dreta guia la mirada de l’espectador cap al ric joiell i el collaret de perles que adornen el seu vestit…

La mostra presenta també una sèrie de bodegons dels segles XVII i XVIII que compara les societats flamenca, amb una major opulència, desordre; i l’espanyola, molt més austera, amb més ordre i equilibri.

Margarita Francisca, filla de Felipe III, amb una campaneta per foragitar els mals esperits. / ©Vilaniu Comunicació

En ocasions, el missatge està amagat, com les flors que sant Dídac d’Alcalà amaga dins l’hàbit (en referència al miracle del sant, que va convertir pans en roses, per evitar ser ajusticiat, acusat de donar menjar als pobres). O també la campaneta que porta la infanta Margarita Francisca, filla de Felip III, per espantar els mals esperits de la mortalitat infantil. Un amulet que es va revelar com a ineficaç, ja que la infanta va morir molt jove, a l’edat de sis anys.

'La vista i l'olfacte', de Brueghel. ©Vilaniu Comunicació

L’última part de la mostra és un crescendo final d’emocions, amb obres significatives com el retrat de Felip II a càrrec de Sofonisba Anguissola –única obra pintada per una dona– i que va ser retocada després de la Batalla de Lepant. O l’autèntica filigrana que representa el quadre La vista i l’olfacte (1620), de Jan Brueghel que il·lustra l’afany col·leccionista de l’aristocràcia flamenca dels segles XVI i XVII amb un seguit de quadres de l’època representats dins d’un mateix llenç i que són una al·legoria de la vista i l’olfacte.

Text: Ivan Rodon (@irodon)
Fotografies: Pere Toda/Vilaniu Comunicació

Horaris:
De dilluns a divendres: de 10 a 20 h, dissabtes i diumenges: d’11 a 14 h i de 16 a 20h.

Visites comentades per al públic en general:
Dissabtes a les 19 h (català), diumenges a les 19 h (castellà)

Lloc de celebració:
CaixaForum Tarragona
C. de Colom, 2
Tel. 977 249871
Tarragona

Entrades:
Venda online

https://proticketing.com/caixaforum_tarragona/ca_ES/entradas/

Visites comentades per al públic general:
Preu per persona: 3 €
50% de dte. clients “la Caixa”

Cafè-tertúlia:
Preu per persona: 4 €
50% de dte. clients ”la Caixa”
Inscripció prèvia al telèfon 977 249871

Cicle de conferències:
- La projecció de l’autoritat imperial: l’objecte com a al·legoria del poder
7 d’octubre de 2014
A partir de l’obra L’emperador Carles V, de Juan Pantoja de la Cruz, 1605

- La pintura com a objecte i com a presència
14 d’octubre de 2014
A partir de l’obra Retrat de Felip II, de Sofonisba Anguissola, 1565

- Instant, moviment i manierisme en la pintura i en el cinema
21 d’octubre de 2014
A partir de l’obra El xarlatà arrencaqueixals, de Theodoor Rombouts, 1620-1625

- Tan obvi com una calavera. Fascinació i transformació de la calavera com a símbol
28 d’octubre de 2014
A partir de l’obra Nicolás Omazur, de Bartolomé Esteban Murillo, 1672

Més informació:
http://agenda.obrasocial.lacaixa.es/ca/-/cl-hablemos-de-los-objetos